Indignación, furia y odio son los principales sentimientos que experimento cuando veo a esos policías cobardes dándoles palizas a niños de 13 años y tratando a unos pobres estudiantes que solo quieren una educación digna como si fuesen basura, como si fueran unos terroristas, o como les gusta a ellos "el enemigo". Sí señores "el enemigo" así es como el valiente jefe superior de la policía nacional de valencia llama a unos pobres estudiantes que ejercen su derecho constitucional a manifestarse en contra de algo que consideran indigno, que no haya dinero ni para tizas. Igual que si estuviéramos en plena guerra civil se habla de ellos como "el enemigo", es decir, aquel al que hay que eliminar y reducir en el menor tiempo posible porque nos hace un daño y claro que les hacemos daño, si ya no aguantamos más, si en Valencia hemos tragado lo que no está escrito y cuando por fin hemos decidido dar la cara intentan redimirnos con sus porras y sus escudos. "No es prudente revelarle al enemigo cuáles son mis fuerzas y mis debilidades" esa es la declaración exacta de Antonio Moreno, el que se supone que debe velar por la seguridad de los valencianos y valencianas, pues yo le propongo que salga él a la calle al descubierto, como van todos los estudiantes, y que diga algo, pero bueno para ser menos violento me conformaré solo con que lo inhabiliten de por vida y que le destituyan de su cargo inmediatamente porque una persona que habla así no es una persona cabal y con todas sus facultades mentales. Y se acabó la excusa de que los policías cumplen órdenes, si tuviesen un par de huevos se plantarían y dirían: "yo a un menor no le pego", pero no, ellos no son más que unos cobardes que prefieren abrirle la cabeza (que por cierto es una zona prohibida donde no deben golpear jamás) a chavales de 13 años, muy valiente por su parte, pues para mi ellos son el verdadero cáncer de este país, del País Valencià, la verdadera escoria del planeta que no se merecen nada, no pueden ser tratados como personas porque no tienen ningún tipo de sentimiento, que se enfrenten a nosotros a cara descubierta, no lo harán solo son capaces de pegar con sus porras e ir hasta arriba de protecciones y con su escudo por si acaso les atacan con bolas de papel.
Me encantaría que todos esos antidisturbios leyeran esto, que se den cuenta de lo que piensa todo el mundo de ellos, de la imagen que dan y a ver si se dan cuenta que no son más que los títeres de un gobierno incompetente que ha llevado a Valencia a la ruina y por lo que se ve aún quieren hundirla más.
Aquest es un text que he hagut d'escriure per a valencià i volía compartir-lo:
Va ser una nit de
concert, setembre, encara que ja començava a notar-se que l'estiu
arribava a la seua fi i ningú en tenia ganes de tornar a les
classes, tornar als exàmens, assignatures que no en servien per al
futur i professors que mai havies suportat i aquest any no anava a
ser diferent, però tot va canviar eixa nit, ningú dels presents hi
coneixia la magnitud de les paraules que anaven a escoltar, però
anem a centrar-nos en la nit.
2 de setembre de
2011, en Alaquàs hi havia un concert benèfic per a les famílies
desnonades, soles en veure alguns grups ja era palpable que el
govern, i sobre tot el PP valencià, no anava a eixir ben parat i per
a ser un poble no molt gran la gent havia contestat i el parc hi
estava ple de gent, ple de gent farta, farta d'un govern amb una
falsa democràcia, farta de que els seus sous es retallen i de que el
ministre unfle el seu, farts d'una espanya que tornaria arrere quan
guanyara el PP ( tot el mon ja ho sabia que guanyarien) farts d'una
falsa llibertat d'expressió on en la ràdio només hi treien als
cantants de sempre, una i altra volta, amb les mateixes cançons,
tots parlant del mateix, farts d'una televisió que donava la
informació que convenia i que parlaven més temps de futbol que dels
desastres en Fukushima o de com la gent es mor en l'Afganistán, sí,
la gent estava molt farta i necessitaven escoltar cançons de gent
que pensava igual que ells, de gent que feia música contra el
sistema i que el mateix sistema no en podia fer res per parar-los,
comptaven en més suport del que ells havien imaginat mai i el govern
tampoc podia saber-ne la gent que hi compartia aquelles opinions. No,
ningú esperava el que podia passar.
Ja havien tocat un
parell de grups i per fi el moment, si no el més esperat, dels més
esperats de la nit, Obrint Pas entrava en l'escenari i encara que el
concert fora acústic transmetien la mateixa força que en un concert
normal, tot el mon esperava impacient les cançons, tots es
desfogaven cantant i ballant, tota la gent estava on li agradava i
ells van ser segurament els grans artistes de la nit però per
desgracia no varen ser els grans detonants encara que con diuen ells
varen ser “l'espurna que encén la flama” i a eixa flama encara
li quedava un altre grup per a descontrolar-se per complet.
23:15
aproximadament. Havia tocat un altre grup que botarem perquè no
transmetia els sentiments exactes. Ara sí que anava a començar tot.
Eixien a l'escenari Los Chikos Del Maíz uns rappers amb una
ideologia pareguda a Obrint Pas però amb matisos diferents i
diferents formes de plasmar-ho. Ells també eren els més esperats de
la nit, uns dels artistes revelació del rap espanyol per ser d'idees
molt radicals i no tindre por de dir-les en un concert ni gravar un
CD amb el seu idealisme comunista. Primerament començaren amb el seu
tema Fear of a Mazorka Planet que bàsicament parla del por de les
altes esferes al planeta que ells proposen, un planeta on el poder es
del proletariat i on els presidents del govern o de la república no
tinguen més poder que el que el poble lis deixe, també els seus
ideals son els de eliminar la banca privada, augmentar les ajudes als
llocs públics i llevar-ne als privats, abolir la monarquia i fer de
l'estat espanyol una república, la tercera per a ser més exactes.
El que ningú sabia
es que tot anava a canviar a partir de aquell concert.
En mig del directe,
com acostumen a fer Los Chikos, començaren a criticar a la dreta i
al sistema de govern actual, a dir la veritat, a queixar-se de la
Fórmula 1, a queixar-se dels trajes de Camps, a queixar-se de canal
9, una cadena sense llibertat, i a queixar-se de la monarquia. I per
alguna raó eixes paraules entraren en els cors de totes les persones
més que mai, i al dia següent tot el mon preparava manifestacions,
a la setmana següent els ajuntaments dels pobles del voltant estaven
plens de acampades en contra del seu govern, tres setmanes després
els carrers de València es van omplir de gent qüestionat al PP i
demanant la dimissió de Rita i Camps i demanant noves eleccions. Dos
mesos després les principals ciutats espanyoles havien pres exemple
i havien fet el mateix i tot anava millor que mai.
Avui escric en la
presó, res d'això va sortir efecte, han enganyat a la gent, han dit
que som un grup armat de terroristes que volíem fer rebombori. Tot
el món els creu, ningú ha qüestionat la seua decisió però per
una raó, ara vivim en una dictadura, s'han llevat el vel de falsa
democràcia i han fet el que volien, ara soles manen ells i qui vulga
dir alguna cosa en contra anirà a la presó no sense una pallissa
abans.
Per sort o per
desgràcia res d'açò ha passat, probablement he exagerat prou però
el poble necessita un canvi i tenim que ser tots junts o mai
aconseguirem res.
*Al final he escrit un final alternatiu perquè no m'ha agradat com quedava deixe en subratllat el que he canviat:
Avui escric en el
desè aniversari de la 3ª República, una vertadera república
socialista on el poble mana de veritat i ningú diu que es pot dir i
que no. Les cançons ja no parlen del sistema, les cançons recorden
com era abans per que no torne a ocórrer res paregut i per a que les
urpes capitalistes no tornen a manar sobre nosaltres. Per fi ho hem
aconseguit, mos a costat sang, suor i llàgrimes però tot ha valgut
la pena i per fi podem viure en pau.
Desgraciadament res
d'açò ha passat i la gent seguix en casa, asseguts als seus sofàs
mentre miren un televisor que solament informa el que volen sentir o
el que els deixen dir.
Però també hi ha
gent que ix al carrer, que es reivindica, que no aguanta més i que
no pensen quedar-se mirant com el país s'enfonsa, gent que vol una
vertadera democràcia, gent que està farta de la monarquia i de
pagar a gent que no ha fet res important més que ser fill d'un rei,
farts de que es destinen més diners a la visita del papa que a
l'educació, farts de ser uns dels principals països que ven armes
per a continuar les guerres en Irán, Libia o la franja de Gaza,
farts d'un govern que impedix la llibertar d'expressió, farts de que
les manifestacions pacífiques no signifiquen res i farts de que la
policia (exacte eixos que tenen el lema “protegir i servir”) els
retire a la força quan es manifesten pacíficament.
La gent està molt
farta i ja no hi aguantem més però no anem a perdre l'esperança i
continuarem manifestant-nos perquè ningú pot obligar-nos a parar,
perquè tenim dret i perquè en el fons tots sabien que aquest moment
anava a a arribar.
Encara que aquesta cançó m'agradava molt mai havia tingut el coneixement sencer del seu significat, m'havia adonat que en algunes parts tractava com de transmetre una sensació de disgust amb una persona, com que anava dedicada a algú que no et cau bé i al mateix temps a una xica com a parella i sense voler, buscant els acords d'aquesta cançó, he trobat en una pàgina una xica que explica el significat sencer de la cançó i m'agradaria compartir-lo:
Benvolgut, permet-me suposar que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial, més o menys, així com jo, estàs assabentat Un home que parla amb qui era l'antiga de la meva existència, de les coses que faig. ---------> parella de la dona amb qui està ara Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi, no és que siguis cada tarda el meu tema preferit, vostres són les promeses que ningú ja complirà, li recorda quan van començar a discutir,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar. -----------> a intentar reconciliar-se fins Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur que van acabar separats i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny, benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant ------> Es posa gelós quan la mira somriure, i en aquella foto antiga oblidada en un calaix: doncs crec que pensa en l’ex
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat. Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts! --->Parla de quan estaven junts de joves, feliços I sentiu l’eternitat al vostre davant! i que per culpa seva tot va acabar I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo estem esperant.
I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer, i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom. -------> Diu que entén com hauria d’haver-se Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps, sentit quan algú li parlava d'ell perquè que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content li passa el mateix quan l’esmenten. i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat. Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors, en cada intuïció fugaç d’una vida millor, amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”, Li recorda els errors que va cometre quan estava amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”. amb ella, que van acabar fent-li patir i que Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal -----------> gràcies a això ell va poder aconseguir entrar a la el meu amor, la meva sort, les meves mans seva vida i no vol marxar perquè era l’amor que o el meu dit resseguint-li la columna vertebral! estava esperant Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar! Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo que estava esperant.
Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat. Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig, que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort! S’acomiada intentant que sigui en pau Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec, ------> i quedar com amics, segur de que faré d’home seriós, esperaré darrere dret estarà amb ella d'ara en endavant mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”, mentre tu et reivindiques com molt més elegant. Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell i, pas a pas, ja estaràs tan lluny com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut. intenta pensar en tots els amors que ha tingut ella, Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat, -------------------> perquè malgrat estar “barallant-se” el seu amor, si entre els matolls, sortim tu i jo dient qui decideix la seva vida és ella i ningú més, “ei, aquí els senyors, estem esperant. que no és qüestió de fer cua per a esperar torn. Xicots, aneu fent lloc, que estem esperant”.
Llevaba un tiempo intentado encontrar este poema entero y al fin lo he encontrado, la parte que más me gusta son las dos últimas estrofas:
Vientos del pueblo me llevan, vientos del pueblo me arrastran, me esparcen el corazón y me aventan la garganta.
Los bueyes doblan la frente, impotentemente mansa, delante de los castigos: los leones la levantan y al mismo tiempo castigan con su clamorosa zarpa.
No soy un de pueblo de bueyes, que soy de un pueblo que embargan yacimientos de leones, desfiladeros de águilas y cordilleras de toros con el orgullo en el asta. Nunca medraron los bueyes en los páramos de España.
¿Quién habló de echar un yugo sobre el cuello de esta raza? ¿Quién ha puesto al huracán jamás ni yugos ni trabas, ni quién al rayo detuvo prisionero en una jaula?
Asturianos de braveza, vascos de piedra blindada, valencianos de alegría y castellanos de alma, labrados como la tierra y airosos como las alas; andaluces de relámpagos, nacidos entre guitarras y forjados en los yunques torrenciales de las lágrimas; extremeños de centeno, gallegos de lluvia y calma, catalanes de firmeza, aragoneses de casta, murcianos de dinamita frutalmente propagada, leoneses, navarros, dueños del hambre, el sudor y el hacha, reyes de la minería, señores de la labranza, hombres que entre las raíces, como raíces gallardas, vais de la vida a la muerte, vais de la nada a la nada: yugos os quieren poner gentes de la hierba mala, yugos que habéis de dejar rotos sobre sus espaldas.
Crepúsculo de los bueyes está despuntando el alba.
Los bueyes mueren vestidos de humildad y olor de cuadra; las águilas, los leones y los toros de arrogancia, y detrás de ellos, el cielo ni se enturbia ni se acaba. La agonía de los bueyes tiene pequeña la cara, la del animal varón toda la creación agranda.
Si me muero, que me muera con la cabeza muy alta. Muerto y veinte veces muerto, la boca contra la grama, tendré apretados los dientes y decidida la barba.
Cantando espero a la muerte, que hay ruiseñores que cantan encima de los fusiles y en medio de las batallas.
De verdad vale la pena perder el tiempo en alguien, sea quien sea? yo no lo tengo muy claro porque por una parte pienso que sí, que por un amigo/a o novia/o hay que dar un poco el brazo a torcer y aguantar ciertas cosas, aunque a veces llegas a un punto en el que no sabes muy bien si esa persona a rebasado tu límite, si tu eres un poco exagerado o que a lo mejor tu límite está demasiado cerca. Pero llegados a este punto no sé que hacer porque claro también tienes que tener en cuenta las circunstancias que nos rodean, que LE rodean, y eso debe influir en tu decisión, se supone, aunque no tengo ni idea de como actuar, si tengo que pasar de todo o al revés y estar aún más encima, porque lo cierto es que aún no sé en que nivel me encuentro porque a veces me siento completamente hasta los huevos y otras me siento muy comprensivo y cercano.
Lo mejor será decir las cosas a la cara pero ¿cuándo? por que también hay que esperar al momento oportuno, donde no haya nadie molestando y se tenga el tiempo suficiente para tener una conversación tranquila y en paz tenga la durabilidad que tenga.
Que nadie se extrañe si acabo matando a alguien porque algún día de estos mis impulsos acabarán por condenarme.
Hace un par de días por fin pude ver esta película que desde hacía mucho tiempo quería ver y ha sido tan espectacular como me esperaba.
A parte de ser una película muy explícita sobre la crudeza de la guerra sin censurar prácticamente nada, ves como la guerra cambia a las personas y acaban convirtiéndose en monstruos que matan para no morir. "Cada vez que mato me siento más lejos de casa", así lo describe el protagonista John H. Miller (Tom Hanks)
También me ha gustado porque se pueden sacar varias cosas de esta película y que cada persona saca sus propias conclusiones porque los comportamientos por ejemplo del comandante, sus órdenes, a veces les llevan por el buen camino y a veces se equivoca, no es la típica película en la que todo sale bien (aunque como en todas se salvan de ciertas cosas pero si no fuera así la película se acabaría enseguida hay que entenderlo) y lo que más marca de toda la película es enviar a 8 soldados a rescatar a uno solo, perdiendo a dos por el camino te lleva a pensar si merece la pena arriesgar 8 vidas por las de un soldado, cuyas circunstancias son que sus 3 hermanos han muerto en batalla y a su madre le llegan las tres defunciones a la vez porque han muerto con pocos días de diferencia y por eso buscan al soldado Ryan para que le envíen a casa inmediatamente, y más o menos la película es en varias ocasiones un debate entre ellos de si deben seguir, de que son órdenes directas, que se ponen en riesgo muchas vidas etc.
Es una película que recomiendo ver la verdad.
