Històries d'una revolució

Aquest es un text que he hagut d'escriure per a valencià i volía compartir-lo:


Va ser una nit de concert, setembre, encara que ja començava a notar-se que l'estiu arribava a la seua fi i ningú en tenia ganes de tornar a les classes, tornar als exàmens, assignatures que no en servien per al futur i professors que mai havies suportat i aquest any no anava a ser diferent, però tot va canviar eixa nit, ningú dels presents hi coneixia la magnitud de les paraules que anaven a escoltar, però anem a centrar-nos en la nit.

2 de setembre de 2011, en Alaquàs hi havia un concert benèfic per a les famílies desnonades, soles en veure alguns grups ja era palpable que el govern, i sobre tot el PP valencià, no anava a eixir ben parat i per a ser un poble no molt gran la gent havia contestat i el parc hi estava ple de gent, ple de gent farta, farta d'un govern amb una falsa democràcia, farta de que els seus sous es retallen i de que el ministre unfle el seu, farts d'una espanya que tornaria arrere quan guanyara el PP ( tot el mon ja ho sabia que guanyarien) farts d'una falsa llibertat d'expressió on en la ràdio només hi treien als cantants de sempre, una i altra volta, amb les mateixes cançons, tots parlant del mateix, farts d'una televisió que donava la informació que convenia i que parlaven més temps de futbol que dels desastres en Fukushima o de com la gent es mor en l'Afganistán, sí, la gent estava molt farta i necessitaven escoltar cançons de gent que pensava igual que ells, de gent que feia música contra el sistema i que el mateix sistema no en podia fer res per parar-los, comptaven en més suport del que ells havien imaginat mai i el govern tampoc podia saber-ne la gent que hi compartia aquelles opinions. No, ningú esperava el que podia passar.

Ja havien tocat un parell de grups i per fi el moment, si no el més esperat, dels més esperats de la nit, Obrint Pas entrava en l'escenari i encara que el concert fora acústic transmetien la mateixa força que en un concert normal, tot el mon esperava impacient les cançons, tots es desfogaven cantant i ballant, tota la gent estava on li agradava i ells van ser segurament els grans artistes de la nit però per desgracia no varen ser els grans detonants encara que con diuen ells varen ser “l'espurna que encén la flama” i a eixa flama encara li quedava un altre grup per a descontrolar-se per complet.

23:15 aproximadament. Havia tocat un altre grup que botarem perquè no transmetia els sentiments exactes. Ara sí que anava a començar tot. Eixien a l'escenari Los Chikos Del Maíz uns rappers amb una ideologia pareguda a Obrint Pas però amb matisos diferents i diferents formes de plasmar-ho. Ells també eren els més esperats de la nit, uns dels artistes revelació del rap espanyol per ser d'idees molt radicals i no tindre por de dir-les en un concert ni gravar un CD amb el seu idealisme comunista. Primerament començaren amb el seu tema Fear of a Mazorka Planet que bàsicament parla del por de les altes esferes al planeta que ells proposen, un planeta on el poder es del proletariat i on els presidents del govern o de la república no tinguen més poder que el que el poble lis deixe, també els seus ideals son els de eliminar la banca privada, augmentar les ajudes als llocs públics i llevar-ne als privats, abolir la monarquia i fer de l'estat espanyol una república, la tercera per a ser més exactes.

El que ningú sabia es que tot anava a canviar a partir de aquell concert.

En mig del directe, com acostumen a fer Los Chikos, començaren a criticar a la dreta i al sistema de govern actual, a dir la veritat, a queixar-se de la Fórmula 1, a queixar-se dels trajes de Camps, a queixar-se de canal 9, una cadena sense llibertat, i a queixar-se de la monarquia. I per alguna raó eixes paraules entraren en els cors de totes les persones més que mai, i al dia següent tot el mon preparava manifestacions, a la setmana següent els ajuntaments dels pobles del voltant estaven plens de acampades en contra del seu govern, tres setmanes després els carrers de València es van omplir de gent qüestionat al PP i demanant la dimissió de Rita i Camps i demanant noves eleccions. Dos mesos després les principals ciutats espanyoles havien pres exemple i havien fet el mateix i tot anava millor que mai.

Avui escric en la presó, res d'això va sortir efecte, han enganyat a la gent, han dit que som un grup armat de terroristes que volíem fer rebombori. Tot el món els creu, ningú ha qüestionat la seua decisió però per una raó, ara vivim en una dictadura, s'han llevat el vel de falsa democràcia i han fet el que volien, ara soles manen ells i qui vulga dir alguna cosa en contra anirà a la presó no sense una pallissa abans.

Per sort o per desgràcia res d'açò ha passat, probablement he exagerat prou però el poble necessita un canvi i tenim que ser tots junts o mai aconseguirem res.


*Al final he escrit un final alternatiu perquè no m'ha agradat com quedava deixe en subratllat el que he canviat:

Avui escric en el desè aniversari de la 3ª República, una vertadera república socialista on el poble mana de veritat i ningú diu que es pot dir i que no. Les cançons ja no parlen del sistema, les cançons recorden com era abans per que no torne a ocórrer res paregut i per a que les urpes capitalistes no tornen a manar sobre nosaltres. Per fi ho hem aconseguit, mos a costat sang, suor i llàgrimes però tot ha valgut la pena i per fi podem viure en pau.

Desgraciadament res d'açò ha passat i la gent seguix en casa, asseguts als seus sofàs mentre miren un televisor que solament informa el que volen sentir o el que els deixen dir.

Però també hi ha gent que ix al carrer, que es reivindica, que no aguanta més i que no pensen quedar-se mirant com el país s'enfonsa, gent que vol una vertadera democràcia, gent que està farta de la monarquia i de pagar a gent que no ha fet res important més que ser fill d'un rei, farts de que es destinen més diners a la visita del papa que a l'educació, farts de ser uns dels principals països que ven armes per a continuar les guerres en Irán, Libia o la franja de Gaza, farts d'un govern que impedix la llibertar d'expressió, farts de que les manifestacions pacífiques no signifiquen res i farts de que la policia (exacte eixos que tenen el lema “protegir i servir”) els retire a la força quan es manifesten pacíficament.

La gent està molt farta i ja no hi aguantem més però no anem a perdre l'esperança i continuarem manifestant-nos perquè ningú pot obligar-nos a parar, perquè tenim dret i perquè en el fons tots sabien que aquest moment anava a a arribar.